Retorn d’Hongria. Tot i el concepte descurat i ociós que raïa en el rerafons del viatge me n’emporto unes estimulants impressions; més viscerals i menys reflexives que de costum, per acabar-ho d’adobar. Però en aquestes anotacions em referiré a un aspecte que són de la seva competència: La sensació nocturna d’aquesta antiga Europa de l’est
Acaba de començar aquest dia que els italians anomenen amb precissió poètica ferragosto; el meridià que divideix l’estiu. Fins avui es va fent ple, d’avui en endavant va replegant-se, fent-se més incorpori. Cal començar llavors a pensar amb difoses estratègies per la represa. Però encara a mà ben alçada, sense definició, amb esporàdiques llicències abúliques.
Enrera queda un bellíssim cap de setmana, la reconfortació dels banys de diumenge i el record dels del primer dia d’agost, en un amagat i meravellós doll d’un racó del Jarama. Aquest riu supervivent, que en el seu inici presenta un exuberant vegetació de ribera, i que somnio vagament amb recórrer a peu. El contacte amb la natura, que sempre em comporta la recuperació de la mesura i la perspectiva real de l’existència.
Desviar-se, com va saber Nathaniel Hawthorne, pot significar extraviar-se per sempre més, o per vint anys. Un dia es deixa de fer una cosa i es va posposant qui sap fins quan. Hi ha hagut manta dies que m’ha rondat reprendre aquestes anotacions, però no ho fet i no sabria donar-ne cap motiu satisfactori.
La força, la plenitut de l’estiu, la percepció del seu esdeveniment n’hagués estat el millor motiu. De primer, em va costar persuadir-me que havia arribat l’estació que més m’estimo, el temps de les vacances, amb tot el seu fort sentit etimològic de vacar; de buidament, d’alliberament dels nexes, de facilitat i distensió. Però ara fa quinze dies vàrem anar a sopar a casa d’uns amics.
Passarem algunes estones abocats a les finestres i una quietut molt especial ja s’insinuava pertot. Les converses i els gest dels cos també se’n contagiaven. Marxarem avançada ja la nit. En sortir al patí del veinat, un aire delicat i olorós agitava l’ambient, mentre de la piscina se n’aixecava una fresca que feia més eteri el moment. Retinguerem el pas lliurats a aquella màgia instantània i fruirem amb poques paraules de la mutua companyia, d’aquella petit sortilegi de nit de fades, de la sensació de pau i extensió de la vida. Davant nostre s’obria ja aquell horitzó que permet ajornar qualsevol angoixa. Aquella treva en la lluita que, com tota treva, deixa temps per les coses joioses de les quals l’engranatge de la responsabilitat ens n’allunya: les lectures desordanades, la transgresió dels horaris, els plaers de l’indolència, els plans deixats de banda per la urgència d’allò que -tantes vegades erròniament- presumim més necessari.
Tot es pot dispensar mentre duri aquest lapse en el que ningú passa comptes.
“L’alta llum de l’estiu” com l’anomena Magris. En aquell patí era ja l’ única mestressa i ens traspassava de banda a banda.
I una vegada més, la meva necessitat de determinar fites, de cartografiar la linia del temps. I també la inquietant certesa que aquesta possibilitat d’una certa irresponsabilitat i desordre sense haver de retre tributs és la característica fonamental del moments que més m’agraden.
Avanço somnàmbul al volant mentre per la ràdio els cronistes desgranen la victòria de Sarkozy i jo m’ho escolto amb una barreja d’incredulitat i indiferència. La tarda comença, però els carrers del centre tot just es desvetllen. Penso en com han canviat en sols quatre anys ; hi veig immigrants que surten a les portes d’unes cases que els nadius del poble han anat abandonant, però hi percebo una estranya sensació de desconcert i desarrelament. Aquest centre que encara manté una viva activitat comercial però que d’alguna manera ja va cedint, desplaçant-se. Un centre que poc a poc es va convertint en perifèria i una vida de barri que s’estronca i depauperitza. Mentre em distrec amb aquestes observacions, amb un passiu sentiment d’irrealitat, vaig a la recerca d’una botiga on revelar uns carrets de diapositives. Però no sóc capaç de localitzar-ne cap. Retorno resignat, potser veient-hi un símbol de la meva incipient inadecuació i d’unes mutacions que van també desplaçant-me.
Ja al cotxe Sarkozy i França tornen a empaitar-me. Sento una torpor moral, la incapacitat discernir bé i mal polític, de poder argumentar amb convicció que unes opcions són millors que unes altres. Però penso en la França que conec i m’agrada i en la que conec i em repel•leix. En aquesta França informal i propera, desperta en les seves particularitats i diferències, insubmissa i llibertària, i en la França uniformada, disciplinada i homogènia que Sarkozy i els seus intel•lectuals somnien. I una resposta instintiva neix dins meu.
A nit, sento com si després de tocar fons en la confusió comencés a treure la pols d’un arsenal que esperava l’hora de tornar al combat.
En els camps el verd hi resisteix, però uns reflexes grocs n’insinuen la transmutació ja en progrès.
Un dels motius per endegar aquests apunts va ser el desig d’enregistrar el moment precís de la percepció d’un canvi, d’una modificació en els ritmes de la natura, de l’entrada efectiva de les estacions.
Avui, un deixondiment d’aromes, una blanor nova dels cossos, un aire fi i fragant m’ha indicat que la primavera ja impossava la seva llei.
Aquesta certesa fa els seu efectes. A capvespre dels darrers jorns acostumo a sortir de casa un moment per a desfer-me de la brossa. La gentilesa de la tempertura, la proximitat dels camps i els cels amples i no sempre prou enaltits de M. conviden a la passejada. Però jo m’hi resisteixo. Un absurd sentit del deure, de les obligacions difoses i perfectament ajornables que encara queden per atendre, em fa retornar a desgrat a casa.
Soterro l’afany quan se fatalment que són aquestes petites renuncies les que hauria de soterrar.
Com un senyal, l’hivern, ronsejaire i peresós durant tres mesos, s’acomiada amb formidables tempestes i nevades. Un equinocci desafiant que no convida a prendre’s gaire llibertats, a celebrar encara els ritus de desvetllament que li són deguts. Però poc sospitava que aquestes neus, que malgrat tot jo creia deixar enrera, m’anirien a l’encalç.
Vaig retrobar-les uns dies després, durant les vacances de Setmana Santa. Cobrien tots els cims que voregen les valls de Benás i Aran i les apassionants terres de transició que separen el domini lingüístic més oriental del català d’aquell que conserva les restes reculants de l’aragonès. També elles unes belles neus residuals.
En Josif i jo rebem la primavera amb un doble concert de Beethoven i Carl Orff. Les entrades que he obtingut de franc són formidables i ens permeten no sols observar en primera línia el fabulós engranatge humà que és una orquestra en ple funcionament, ans també lliurar-nos a la nostra comú passió per la fisiognòmica. Els integrants de l’orquestra ucraïnesa i el cor rus que l’acompanya presenten una general fesomia eslava ben difícil de confondre, però també exemplars d’una individualitat punyent. Algunes dames d’estètica soviètica que escometen les cordes amb posat funcionarial, una misteriosa violoncel•lista pel-roja, un parell d’individus arravatats que semblen un arquetip del rapte musical, un director d’una dignitat cerimoniosa i malgrat tot plena de calidesa, un tenor d’aire equívoc que en Josif trobava sospitós de “castratio” i, sobre tot, una bella noia del cor que sembla portar en l’esguard i el posat la memòria de velles incursions, la salvatge contradansa de les estepes, el record del saqueig dels nòmades asiàtics sobre les indefenses planures russes.
Tota una fabulosa simfonia de rostres, tan variada, bella i plena de matisos com la simfonia musical que interpreten.
Els primers dies de març són sigil•losos i fugissers: el final de l’hivern és monòton i fa descuidar les vigilàncies. Sembla no passar-hi res, però quelcom es remou en les regions pregones i va prenent posicions. Només a l’escorça s’hi manifesta aquest progrés subtil. I qui se’n oblida s’arrisca a veure’s sorprès per l’arribada fulminant del regne que tots aquests corrents preparen.
Enguany, però, la letargia ha estat lleugera i ha permès inusuals acoplaments. Alguns arbres s’han desprès de les seves fulles tot just quinze o vint jorns abans de reprendre el seu cicle. El cirerers i ametllers ja són blancs. Persèfone ha viscut en les zones superiors del seu captiveri i l’ha trencat sense cerimònies.
També avui m’he tornat a trobar amb el croat, a qui anomenaré Zeljko d’ara endavant. El vaig conèixer a la fruiteria. Li vaig dir que havia passat un estiu al seu país i vaig fer algun esment a la placidesa de Zagreb. Em va respondre amb sornegueria que no devia haver visitat els barris apropiats. Li vaig comentar també que tenia coneguts de l’antiga Iugoslàvia, tot i que eren serbis. El seu somriure de cortesia va ser glacial.
D’ençà l’he vist vagarejar pels carrers, amb un posat inquietant i l’aire de qui gaudeix d’unes vacances inesperades, de qui ha burlat un destí advers, com si sabes alguna cosa que li dones un avantatge decisiu. Carrega amb alguna cosa tèrbola que no sóc capaç d’esbrinar. Potser és una estupida cabòria, però també podria ser allò que Sebald anomena una “llampada que refulgeix a través d’un teixit gastat”. Una mena d’estranya percepció; la presència subtil de vells actes del passat. Qui sap els horrors que Zeljko ha pogut desvetllar, les ombres intolerables que projecta.
Persèfone, seria insensat oblidar-ho, és una deessa que riu després del seu pas pels inferns.
I la senyora dels laberints de Cnossos ens desafia una vegada més amb la seva ambigüitat.
En una nit d’eclipsi, na Raquel ens explica el funcionament dels cons i bastons de l’ull i la seva funció en la captació dels estímuls lumínics. Resulta fascinador saber que la nostra visió s’adapta més ràpidament a una foscor sobtada que a un enlluernament. I sota l’ombra tèrbola de la lluna cega, aquest relat pren un to neguitejador.
De retorn a casa, del gran finestral de l’habitació estant, observem el barranc i la torrentera seca que hi ha als peus del nostre edifici. La boira tan comú d’enguany hi llisca amb lentitud. Seria perfectament plausible que una cort de criatures diabòliques sortís de les fondàries de l’espadat i comences una fabulosa processó. Quan s’ens exposaren els reclams de la nostra nova casa no se’ns va advertir de l’encís de viure davant d’una boca de l’infern.
Un son màgic i reparador es precipita a tota velocitat sobre nostre.
